Group Project 

With: Pilar Farres-Michelle Wilson-Fiona Morrison

Opuntia magazine by Pilar Farres, Michelle Wilson and Fiona Morrison

Three woman artists from catalonia Pilar Farres, Michelle Wilson and Fiona Morrison

Glòria Bosch Mir

When the force of the wind blows... We carry on!

"We all come from this hurricane, from this silence.

And with the force of the wind against us, we keep


Helena Tornero

Traces, spikes, thorns, wind... The mind is drawn to Rebecca Solnit when she establishes an analogy between a woman’s body and a subjugated nation. The many intersections accumulate and, in the face of rifts caused by unwelcomed impositions, in the face of a dominant worldview that wants us to be obedient and provokes us with indisputable and rigid limits, the fact that three artists choose to work together, sharing a goal, is important news. This is an initiative that strengthens the idea of a fair, horizontal system, which we need so much to give visibility to women, to expand our impact, and bring our voices together as growing a collective, reflecting on everything that affects us (ecosystems, patriarchy, colonization, racism, wars ...).

A year ago now, Fiona Morrison, Michelle Wilson and Pilar Farrés started working together, combining their resources to advance a project-in-common, which transforms, and transforms us. Their meetings were the nucleus for preparing the work, connecting ideas and references which then stimulated their creative process in the studio, where they materialised these conceptual intersections into shapes, with a creative, constructive attitude, replicating and multiplying these interconnections as they along. They link reflections on our bodies with nature, making use of a transversal system which pushes us to transform and improve the disjointed, clumsy notions of binary opposites, pushing back against the destructive power of reductionist patriarchal nomenclature in the functioning of the dominant worldview, because despite recent small changes, history has not been left behind and the need to step out of its long shadow persists.

In so doing, the art studio becomes a border space; one of confluence between different viewpoints which cluster naturally, to achieve a balance between the unrefined, unfinished edges of processes. In this case, a close-up view, focused in on plants and trees, opens up paths towards other ways of being, of questioning or establishing interconnections. We could talk about displacement, question meaning and at the same time its loss, overturning imposed orders to open windows to an ongoing search, always within a world of infinite uncertainties. When we talk about the condition of women, an endless continuum of experience, it is difficult to know at what point we have this thing called the human condition. We can’t stop questioning ethics and freedoms, the need to create, express and exist to be expressed, as Ana Blandiana3 would tell us with her poetics of creative action that seeks to signify and reclaim the ‘conditions of possibility’ through an interpretative game. The lucidity of Paul B. Preciado's last essay dismantles the binary structures, theories and categories that «have served to legitimize the destruction of the ecosystem and the domination of some bodies over others».

What did these three want to talk about in their first piece about women? Precisely of these impositions, such as the mandatory armour that we always wear as a front, and drag along with us for years, because no matter how many times the façade has been cleaned, the genetic tattoo persists. What do these women have in common with the references in their works? Like the armour which protects us whilst allowing us to open up new pathways, a first connection is visible in the nature of the Opuntia cactus, which grows freely in nature, and has two important characteristics: it’s branching which transforms it and the pain the spikes cause as they pierce skin. The first two pieces are La Punyetera (Pain in the Arse), with its crossing tips of cactus, and Opuntia, focused on the concept of a trace, an imprint which remains encrusted in the earth, a reflection on how the northern Catalan wind, La Tramuntana, with its force, draws and prints what will become the essence of a landscape, in the same way that happens when these women work together. Fiona, Michelle and Pilar have the force of the wind, and their works, as they evolve in the studio, are earth—organic matter hosting and enabling growth—until it reaches the outdoors and achieves the visibility of the issues which fuel their concerns, which are social, economic and cultural, focusing above all on gender issues and the climate crisis.

Another work, Embull (Entanglement), is based on the spikes of an acacia, the Gletsidia triacanthos, a tree known as «the three-spiked acacia» which, with large thorns on its trunk and branches, is notable for its resistance to intense cold and the ability to adapt to different soil types - it is even adapted to urban spaces. But what does it have in common with the Opuntia?Not only the capacity to resist, but to protect, and not just protection through a spikey defense system, but because parts of the tree are edible. Embull—made from iron and these spikes—could be seen in the Empordoneses exhibition in 2023. It’s inspired by the play L'Huracà (The Hurricane) (1935) by Carme Montoriol Puig, and accompanied by an essay by Helena Tornero5 who calls L'Huracà «[...] a daring drama that speaks of the feelings that sleep in the subconscious. The hurricane is a strong wind which drags everything away, like the feelings which have not been shared between people». Based on two images of the author at different times in her life—they appear in a 1983 reissue—she confronts the courage of the woman who writes with that of the one who has left «a great silence behind her. The silence of all the works that could not be written” and, in the end, this is all condensed in the impactful phrase borrowed to appear at the beginning of this essay.

Lived experience often means that some fragments of life we would like to express fall apart and are lost. There can be many reasons for this, but I always think of that destructive poison described by Arnau Puig, which does not allow us to progress as we would like and causes creative projects to go off, turning a positiveconfluence of sensibilities into division, competition between one another, or causes the written word [and creative connection] to cease being a natural tool of rapprochement and become a shower of rotten name-calling and reproaches, in one of those buffeting winds that rail against us while society manifests its selfishness, the blindness of individuality, and doesn’t realize that the only way forward is with projects like this, with cooperation and empathy. What can we do in the face of a world torn apart from a crisis of many fronts? If we want to grow together, only collective working can make a difference. When Donna Haraway sets life in a very distant future (four hundred years from now) based on cooperation and interrelationships, she gives us a rallying cry that moving forward requires only the coming-together of different species to allow true survivors to move on.

The creative process is always important, both in terms of the order and the collage of traces which are left as we move along, affected by the transversal intersections typical of life. The approach and works of Fiona, Michelle and Pilar allow nature to intervene in many ways, including as a metaphor which incorporates a dialogue between an expression-in-common and the artistic techniques used, the ideas, what is visible and invisible whilst this collective energy is woven, but above all a maturity of a thought which shows a knowledge of how to share experiences and problems.These various interconnections intersect and generate other answers and new questions. And that, is Art!

Rastres, punxes, espines, vent... El primer pensament se’n va cap a Rebecca Solnit quan estableix un símil entre el cos de la dona i la nació sotmesa. Les complicitats sumen i, davant les fissures provocades per imposicions que no agraden, davant d’una cultura dirigida que ens vol obedients i ens provoca amb paràmetres inqüestionables, el fet de que tres artistes treballin juntes amb uns mateixos objectius és una notícia important, una iniciativa que potencia el sistema horitzontal que tant necessitem per donar visibilitat a les dones, per aconseguir una eina extensiva i ajuntar alhora veus en creixement com a col·lectiu que reflexiona sobre tot el què ens afecta (ecosistemes, patriarcat, colonització, racisme, guerres...).

Ara fa un any, Fiona Morrison, Michelle Wilson i Pilar Farrés, començaven a treballar per integrar recursos i avançar en un projecte comú que transforma i ens transforma. Les trobades són el nucli per preparar les obres, connectar les idees i les referències que, després, estimulen el procés creatiu al taller quan, juntes, dibuixen les formes en la matèria utilitzada, aquests cercles de complicitat essencials en una actitud constructiva que pluralitza i multiplica. Enllacen les reflexions sobre el nostre propi cos amb la naturalesa, fent úsd’un sistema transversal que ens empeny a la transformació de les estructures tancades en disjuntives binàries, en tot allò que segueix funcionant en el món com a categories destructives, perquè malgrat els canvis, la història no s’ha quedat enrere i s’ha de continuar amb l’esforç de superació.

De fet, el taller esdevé un espai fronterer de confluència entre les diferents mirades que s’acosten amb naturalitat fins aconseguir l’equilibri entre els marges inacabats d’un procés, com en aquest cas ho pot ser una observació focalitzada en les plantes i els arbres, una manera d’estirar fils cap a altres possibilitats de ser, fent-se preguntes i establint connexions. Podríem parlar de desplaçament, interrogaciósobre el sentit i alhora la seva pèrdua, capgirant els ordres imposats per obrir finestres a una recerca inacabada, sempre dins el món infinit de les incerteses. 

Quan parlem de la situació de la dona és com filar un contínuum inabastable per saber en quin punt tenim això que se’n diu condició humana. No podem deixar de qüestionar-nos l’ètica i les llibertats, la necessitat de crear, expressar i existir per ser expressats, com ens diria Ana Blandiana2 amb la seva poètica de l’acció creadora que vol significar i reivindicar les condicions de possibilitat a través del joc interpretatiu. I la lucidesa del darrer assaig de Paul B. Preciado, ens desmunta les estructures binàries, les teories i les categories que «han servit per legitimar la destrucció de l’ecosistema i la dominació d’uns cossos sobre els altres»3.

De què volien parlar totes tres en aquella primera obra sobre la dona? Precisament de les imposicions, de la cuirassa obligada que sempre portem al damunt i arrosseguem al llarg dels anys, perquè per moltes neteges de façana que s’hagin volgut fer, el tatuatge genètic persisteix. Què tenen en comú elles amb les referències escollides per fer les seves obres? Com la cuirassa ens protegeix i alhora permet obrir camins, la primera connexió surt del cactus Opuntia, que creix en llibertat a la natura, amb dos aspectes importants: la ramificació que transforma i el dolor de les punxes quan es claven a la pell.

Les dues primeres peces són La punyetera, amb les puntes del cactus que travessen, i Opuntia, centrada en el concepte de rastre, l’empremta que queda incrustada a la terra, una reflexió sobre com el vent de la tramuntana, amb la seva força dibuixa i imprimeix en la naturalesa el que serà l’essència d’un paisatge, de la mateixa manera que ho fan elles quan treballen. La Fiona, la Michelle i la Pilar tenen la força del vent i les obres, en procés dins del taller, són terra, matèria que acull per créixer cap a l’exterior fins aconseguir la visibilitat dels temes que generen les seves preocupacions en un context social, econòmic i cultural, centrant-se sobretot en les qüestions de gènere i la crisi climàtica.

Una altra obra, Embull, parteix de les punxes d’una acàcia, la Gletsidia triacanthos, un arbre conegut com «l’acàcia de tres punxes» que, amb grans espines al tronc i les branques, destaca per la seva resistència al fred intens i l’adaptació a diferents sòls —és fàcil trobar-la en l’espai urbà. Però què té en comú amb l’Opuntia? No tan sols resistir, sinó protegir i ja no per les espines com a sistema de defensa, sinó perquè hi ha la part consumible pels nostres cossos.

Embull —realitzada amb ferro i espines—, es podia veure en el context de l’exposició Empordoneses. Inspirada en l’assaig L’Huracà (1935) de Carme Montoriol Puig, amb un text d’Helena Tornero: « [...] un drama agosarat que ens parla dels sentiments que dormen al subconscient. L’huracà és un vent de força que ho arrossega tot, com ho fan els sentiments que no han pogut ser dits entre les persones».

A partir de les dues imatges de l’autora en diferents moments de la seva vida —apareixen en una reedició de 1983—, confronta la valentia de la dona que escriu amb la que ha deixat «un gran silenci rere seu. El silenci de totes les obres que no han pogut ser escrites» i, al final, tot es condensa en la força de la frase que encapçala aquest text.

El què toca viure fa que sovint es desmuntin els fragments de vida que voldríem expressar. Les raons poden ser moltes, però sempre penso en aquell verí destructor que apuntava Arnau Puig, el que no permet avançar com voldríem i fa que molts projectes creatius es malmetin, sobretot quan la confluència positiva de les sensibilitatses converteix en divisió, competència entre uns i altres, quan la paraula [i la complicitat creativa] deixa de ser una eina natural de proximitat per convertir-se en pluja de mots i retrets aberrants, en una d’aquestes ventades que ens arrosseguen mentre la societat manifesta el seu egoisme, la ceguesa de la individualitat, i no se n’adonen que la única manera d’avançar és amb projectes com aquest, amb cooperació i empatia. Què podem fer davant un món esparracat entre crisis de tota mena? Si volem créixer junts, només pot funcionar una tasca integradora des de la diferència. Quan Dona Haraway5 basa la vida d’un futur molt llunyà (quatre-cents anys més enllà) en la cooperació i les interrelacions, ens fa un crit d’alerta per avançar-nos de que tan sols el fet de sumar entre les diferents espècies permetrà tirar endavant als supervivents.

El procés creatiu és important sempre, amb la seqüencia i alhora el collage de rastres que es deixen mentre s’avança, perquè hi entren les interseccions transversals de la vida. Els plantejaments de la Fiona, la Michelle i la Pilar, fan que la naturalesa intervingui de moltes maneres, fins i tot com a metàfora que nua el diàleg d’una expressió comuna amb la tècnica emprada, les idees, el què és visible i invisible alhora mentre l’energia teixeix, però sobretot la maduresa d’un pensament que sap compartir experiències i problemàtiques, perquè les connexions diverses interactuen i generen altres respostes amb noves preguntes. I això és art!

Entanglement work by Pilar Farres, Michelle Wilson and Fiona Morrison, iron and acacia spines


Opuntia art work by Pilar Farres, Michelle Wilson and Fiona Morrison